dilluns, març 13, 2006

Alatriste no parlava, ni entenia, el català a la intimitat...

Llegint un dels meus 'noticieros' preferits m'he trobat un curiós article escrit per algú força conegut.

Per fer boca, les millors perles:

...mi amigo José Manuel es madrileño, técnico de sonido, tiene veintisiete años y una novia en Cataluña. La novia se vendría a vivir con él a Madrid, de no mediar un problema: ella trabaja en Barcelona. Así que llevan un año intentando que el chico encuentre algo allá arriba, porque, como él dice, tampoco es cosa de chulear a la churri. El problema es que José Manuel no parla una palabra de catalán, y su trabajo tampoco le deja tiempo para ampliar horizontes lingüísticos. No pucha del catalán más que bona nit y bona tarda; y eso, con acento de Leganés. Con tales antecedentes, supongo que nunca adivinarían ustedes lo que ocurre cada vez que busca trabajo en Barcelona. ¿Verdad que no? Me juego el sillón de la letra T a que no se les hubiera ocurrido jamás: no le dan trabajo porque no sabe catalán.

Pobre José Manuel. Si fos suís d'un cantó alemany i volgués anar, posem per exemple, a un cantó francès no tindria aquest problema, segurament. Cert és que tota la població suïssa no és quatrilingüe, però si que ho és que tot suís, a més de la seva llengua materna o local, ha d'estudiar obligatòriament almenys una de les altres llengües parlades al seu país. Això no evita que hi hagi qui tingui reserves a l'hora d'anar a viure a un cantó de llengua diferent a la seva. Però vaja, el José Manuel si que tindria motius per desfer-se de cap reserva que pogués tenir. Si és que 'chulear a la churri' ho diu del tot convençut.

I, què collons! Què crec que l'articulista no deixa de fer demagògia barata! Jo, en la meva vida laboral he anat acumulant tot d'experiències que la desmenteixen de soca-rel. He tingut companys de feina andalusos, asturians, brasilers, alemanys i fins i tot una tàtara del Tatarstan. Tret d'un dels alemanys. que va tenir l'acudit d'estudiar català a Glasgow en la seva època universitària, la resta van venir a treballar a Catalunya sense saber ni un borrall de català. L'inconcebible per mi és que alguns fins i tot ni el necessitaven entendre ni el van arribar a entendre del tot, forçant a la resta de companys a utilitzar l'idioma el castellà en les reunions a les que ells assistien. Idioma que ni era habitual ni era majoritari a cap de les empreses per les que he passat. Curiosament si l'oficial.

Aquí, a ningú no se'l contracta en una empresa per no parlar el català tret que s'aspiri a un càrrec d'atenció al client, i en molts casos, ni això.

...el Estado, que debe velar porque todos seamos iguales y con las mismas oportunidades, nación de ciudadanos y no putiferio insolidario donde cada perro se lama su ciruelo, se inhibe de manera criminal, dejando al personal indefenso y con el cuello en el tajo.
...Una nueva vuelta de tuerca lingüística en Cataluña no haría sino cuajar sobre el papel lo que hace tiempo es allí una realidad irreversible: la persecución oficial del bilingüismo, la asfixia burocrática del idioma común español, alentada por un sistema de delación, chivatos y policía lingüística, cuyo único vínculo con la palabra democracia es que todo esto ocurre en una España que, además de afortunadamente democrática, es desafortunadamente gilipollas y se lo traga todo por miedo a que la llamen facha...

Ves, però no era el castellà, el perseguit? Ho és el bilingüisme de Catalunya. Quin? Existeix bilingüisme als jutjats de Catalunya? I a les comissaries de la policia, mal dita, nacional? I als controls portuaris? Existeix bilingüisme a les televisions públiques de tots els espanyols? I a les privades? I...?

Per molts espanyols, el castellà no és la llengua pròpia sino una llengua adquirida. Això de lengua común només vol dir jeràrquicament superior. I, això, en democràcia, en la llibertat de la que tant s'omplenen molts la boca no és gens admissible.

Acabo pensant doncs, que l'Espanya del futur o serà a la suïssa o no serà. Pel que sembla, molts espanyols, tot i els escarafalls que arriben a fer, només volen la segona opció: 'Antes roja que rota', es va arribar a dir. I els que no són fatxes no necessiten i no han de voler salvapàtries com el senyor de la cadira T, Bonos i d'altres.

Ni Felip V ni Franco, amb tot el poder a les seves mans, van aconseguir colonitzar-nos lingüísticament. Ningú, des de les Espanyes, ho farà mai. Si l'any 2200 els meus descendents parlen anglès o xinès com a primera llengua serà una altra història.

Aquest acadèmic de la lletra T em dóna molts motius per fer-me objector fiscal per tal que els meus impostos no serveixin per subvencionar una institució que no és la de tots els espanyols. Però, ves que jo no soc un salvapàtries ni actuo com un copero.

Semblava que ZP anava en el camí d'una Espanya on encaixessin totes les veus. Ara no m'ho crec. Si la Espe, com tants altres, em considera estranger potser és per culpa de que realment ho soc.

El convenciment de la necessitat d'una Espanya a la Suïssa els haurà d'arribar als castellans (els espanyols no catalans; així ho vaig aprendre jo) per la via dels fets. Separadors i separatistes ja treballen en la mateixa línia. I la resta? En què treballen els que creuen en l'Espanya on tothom hi encaixa? Per mi, cansat de fa anys, ja em va bé una Espanya només castellana.

Per cert, el senyor de la cadira T, per si no ho heu endevinat ja, és l'acadèmic d'una reial acadèmia d'una llengua que no és la de tots els espanyols: Arturo Pérez-Reverte.

L'article senzer:
Patente de corso, por Arturo Pérez-Reverte

divendres, març 10, 2006

Una commonwealth espanyola? Impossible

Fa uns dies em vaig topar amb això:

...una unió personal del Regne d’Espanya i una Catalunya
independent, sota la figura del Monarca Espanyol, és el que
necessitem. Una monarquia per a Espanya. I Catalunya, amb el mateix
règim de dependència que tenen Austràlia o
Canadà respecte de Regne Unit.


Ben bé em sembla que tot és molt, massa, mal interpretable. I a més, poc original, quelcom similar va fer algun president de la Generalitat a la 2na república.

L'he trobat divertit, però massa utòpic. Anglaterra no és Castella. Anglaterra va construir un imperi i encara en conserva les restes via la Commonwealth i els nostres veïns, en canvi, ves, no tenen tan bones relacions amb les seves antigues colònies. I moltes altres coses.

Llegiu-lo tot a OPINO: Visca la Monarquia Espanyola!

RSS feed d'El Periódico de Catalunya

El Periódico de Catalunya tampoc no té feed a la seua web.

O sigui que, també, me n'he creat un: RSS feed d'El Periódico de Catalunya [ca]

Nota: limitat als 20 primers articles.

RSS feed d'e-noticies

E-noticies no té feed a la seua web.

O sigui que me n'he creat un: RSS feed d'e-noticies

Tòpics o curiositats

A continuació presentaré alguns tòpics o realitats al voltant dels catalans i dels espanyols que em semblen més curiosos o em causen estranyesa:
  • Els catalans parlen en català per diferenciar-se de la resta d'espanyols.
  • Els patriotes espanyols que s'omplenen la boca amb el terme 'nació espanyola' no admeten que se'ls titlli de nacionalistes. Els catalans que fan el mateix amb el corresponent 'nació catalana' si que ho són.
  • Existeix una nació espanyola i no una catalana.
  • Al alguns llibres d'història, i fins i tot a alguna sèrie que van passar per TVE a l'època ppera, ja existia Espanya des de la prehistòria. En d'altres, el mateix aplicat a Catalunya.
  • El català o bé és un dialecte o, com a molt, una llengua menor.
  • M'he trobat amb dues maneres d'entendre els catalans: o bé se'ls lloa per la seva tenacitat, savoir fair, la seva empenta, el seu seny, etc.; o bé se'ls menysprea per la seva gasiveria, avarícia, diferenciació, etc. Una tercera, evidentment, és la que no opina perquè no sap, no contesta.
  • A casa de molts catalans a la gent que venia de fora de Catalunya o bé se li deia castellà, si era espanyol o bé estranger, si no ho era. No hi havia terme mig i així m'ho vaig aprendre jo.
  • En les ocasions que m'he trobat fora de l'estat espanyol sempre que he coincidit amb algú de les espanyes no catalanes (llegeix-hi països catalans), també de vacances, ha estat suficient per a que aquest donés per suposat que com compatriotes a l'estranger havíem d'anar plegats a per tot: a dinar, sopar, de barrila, ... Per què es trobava/en sol/s i volien tenir companyia? Per què?
De moment aquestes qüestions.
No les comento ara. Potser més endavant. Algunes quedaran a l'aire: són massa pelludes per a que en tingui ni tan sols una opinió formada, lògica i raonada.

dimecres, març 08, 2006

Benvigut, oh jo!


Doncs això, que m'he donat d'alta.


Ara em posaré a engrescar el galliner.

Salut.